CONTRA LA VIOLÈNCIA IMMOBILIÀRIA A SANT BOI DE LLOBREGAT

L’ÚLTIM CRIT DES DE SANT BOI DE LLOBREGAT

Sóc una ciutadana anònima. Doblement anònima: anònima perquè no sóc ningú important (quant a relacions econòmiques, polítiques ni institucionals) i anònima perquè tinc por a confessar la meva identitat en aquest escrit. El primer anonimat no m’ha preocupat mai massa, el segon i més recent em fa perdre el son.

Visc intranquil•la i amb por. Mai abans havia viscut així i ara em poso a la pell de moltes persones i col•lectius que abans volia entendre i solidaritzar-me des d’un intent de comprensió distant i còmode (violència de gènere, algunes minories immigrades, ...).

Escric per comunicar la meva veu. Desitjo que quedi constància encara que sigui des de la clandestinitat i seguretat que em dóna l’anonimat. És una història de complexitats que intentaré resumir el més coherentment possible.

Urbanisme i poder. En adquirir un habitatge a la vila de Sant Boi de Llobregat vaig iniciar una guerra, sense saber-ho, contra tot un sistema carregat de lògiques d’economicismes, de burocràcies inesgotables, i d’incertes dinàmiques de poder.
La participació ciutadana és possible? Quan una ciutadana s’adona que al casc antic de Sant Boi de Llobregat (al costat de on viu) s’està construint una obra nova irrespectuosa amb les normatives i lleis vigents (en més d’una, de dues i de tres...) és lògic pensar que preguntant al seu Ajuntament (sense cap mena de denúncia ni acte jurídic de cap mena) està participant dels drets i deures ciutadans. Doncs potser s’equivoca.

Les institucions i les solucions. Davant d’aquesta irregularitat l’Ajuntament de Sant Boi roman en silenci formal. La Generalitat de Catalunya acaba el seu servei comunicant que la única cosa que pot fer és animar a l’ajuntament de Sant Boi que doni resposta a una de les seves ciutadanes. Silenci. Quatre anys de silenci. Síndic de Greuges recull la demanda i torna a animar a l’Ajuntament a que doni una resposta. Evidentment, la resposta no arriba formalment. Informalment, tots els tècnics i tècniques amb qui he parlat (a excepció dels d’urbanisme de l’ajuntament, és clar) admeten que l’obra faraònica està molt lluny de seguir qualsevol normativa urbanística de la zona on s’ubica.

Els danys materials i la por. Considero que amb totes aquestes accions (no jurídiques, sinó de demanda d’informació) ja he actuat de forma coherent amb els meus valors democràtics i de justícia social. Abandono. Passen anys, fins que rebo amenaces del propietari de les irregularitats. Aquí canvia el camí: des de la participació a la por. Les possibles molèsties que una obra desmesurada podien tenir sobre la meva propietat i que porten més de quatre anys de danys reparables i de fet, reparats amb els meus escassos recursos, ara són accions directes (no tinc clar si també són intencionades...prefereixo pensar que no ho són). El darrer forat de dimensions d’una tele ha estat a la meva habitació. La runa ha caigut salvatgement prop d’un llit en el que jo no hi dormia en aquells moments (mai hagués dit que treballar tant, fos una avantatge per la meva integritat física). Tinc por. M’ofego en arribar a casa tan tard i veure que algunes amenaces coincideixen amb la realitat. Més por i menys oxigen. Truco a la mare. Fatal: ara por i culpabilitat de fer patir, però més aire.

La justícia i el poder. La meva mare, les infusions i algun cigarret em convencen, en plena nit, a fer una visita a una nova institució a Sant Boi (els mossos d’esquadra). Després d’una atenció més que bona, carregada de paciència, psicologia i assessorament de tot tipus, decideixo accedir a fer una denúncia. La primera a la meva vida, estic morta de por. Sóc lluitadora així que després d’uns dies supero pors i visito a una advocada gratuïta a Can Jordana. M’atén amb molta professionalitat i rigor. Segueixo els seus consells i vaig a jutjats per preguntar en quina situació està la meva denúncia. Està arxivada. Procediment habitual en aquests casos, em diuen. Però m’informen que puc fer una altra modalitat de denúncia més eficaç (o sigui que el seu destí serà alguna cosa més que un arxiu) però que necessito un advocat i un procurador que em representin. Un advocat que no puc pagar. Tinc una feina (per pagar una hipoteca la necessito, per viure potser no caldria treballar tant). Aquesta feina em dóna un sou (suficientment gran com per no tenir accés a la justícia gratuïta, però suficientment petit per pagar la hipoteca i poca cosa més).

Una formiga perduda, sola i insignificant. Formiga perquè passo més hores treballant que gaudint. Perduda perquè crec que ja he trucat a totes les portes que conec i he anat coneixent, i segueixo angoixada i amb sensació d’estar en un laberint sense sortida. Sola perquè tot i el suport familiar i d’amics i amigues, visc sola i amb la certesa que aquest no serà el darrer forat ni la darrera pluja de runa i amenaces. Insignificant perquè tinc la certesa que no puc fer res, ni podré fer res quan em trenquin la façana que es veu que molesta, o el meu accés a aigua i llum que sembla que també són molests, o em torni a amenaçar perquè jo també dec ser molesta, o no sé què més em pot passar (ni ho vull saber, la veritat).

David i Goliat. Vull marxar i conseqüentment, vendre (perquè si marxo no puc pagar-me un altre lloc per viure si no venc, el lloguer no és econòmic tampoc). Sé que no ho puc fer ara, tal com està la meva llar. He d’afrontar que la meva assegurança de llar no pot tramitar una denúncia de danys al propietari causant, ja que aquest afirma que es farà càrrec de reparar. Tot i que a mi, em verbalitza que no ho pensa fer i així és. He ampliat la meva hipoteca una vegada ja, per reparar altres danys anteriors fruit del mateix fenomen. Ja no puc tornar-ho a fer. Visc amb forats, humitats i una llar que poc a poc empitjora. La persona que m’amenaça és poderosa (en relacions econòmiques, polítiques i socials)... què puc fer jo davant d’aquesta asimetria? Les llegendes acaben bé, però la vida real no entén de llegendes.

Necessito ajuda. Si et passa alguna cosa similar, si estàs familiaritzat/da amb aquesta mena de laberints jurídics, si tens una lluita similar a la meva, si et sents formiga com jo, si coneixes noves portes a les que puc trucar i demanar ajuda, o simplement em vols enviar un missatge d’ànims (que els necessito i molt) us deixo un email també anònim en el que podeu contactar amb mi (ultimcrit@gmail.com). Potser la ciutadania anònima i sense poder tenim la solució a aquestes dinàmiques que semblen de ciència ficció però són reals quan succeeixen a la pròpia pell.