SEGUEIXO CRIDANT..PERÒ SENSE RESSÓ

Des del primer escrit a l'actual..ha plogut un xic...de fet..molt! però no plou mai a gust de tothom diuen! i és ben cert.

NO ESTIC SOLA. Des de l'últim crit contra la violència inmobiliària a SANT BOI DE LLOBREGAT m'he adonat que certament no estic sola.. han plogut molts emails d'ànims..als que he respost sense excepció i que voldria fer un (nou) agraiment col·lectiu. Tampoc estic sola..perquè la gran majoria d'emails comenten que han viscut situacions moolt i mooolt similars a la meva..i per tota la comarca del BAIX LLOBREGAT i sospito que pot ser extensiu a altres comarques barcelonines. Cosa que és realment preocupant, perquè la conclusió..és que realment són guerres perdudes: si és que es poden anomenar guerres quan sempre les víctimes tenen la mateixa pell i la violència el mateix color (el dels diners).

VIOLÈNCIA. TOLERÀNCIA ZERO? Tenim al barri, a la plaça de l'ajuntament per ser exactes, una megacarpa amb aquest rètol (l'interrogant és meu). I em pregunto..si la Fundació LaCaixa és conscient del que sospito que l'Ajuntament si ho és. La meva assegurança de la llar ha començat a actuar i de valent. Han decretat que casa meva és zona perillosa i no poden garantir la meva integritat física en ella.. per la qual cosa estic protegida en un hotel subvencionat per la mateixa companyia.

INSEGURA A CASA MEVA. Resulta que ha hagut més danys físics a la meva llar (aquest cop sense amenaces perque fujo literalment de la persona que em fa patir). Els danys..han estat al fals sostre, així que no els vaig veure..com els anteriors..i m'han agafat per sorpresa. Els forats i les pluges torrencials han fet del meu sostre de pladur nou (acabat de posar al desembre) una piscina..amb massa pes per aguantar...i clar...ha caigut el sostre. Les veïnes i la mare patien pensant que m'havia enganxat a casa..per sort...no hi era. I puc escriure aquestes línies. El que s'ha pogut reparar des de casa meva...està reparat per la meva companyia d'assegurances, el que només es pot fer des de casa del veí...segueix sense reparar-se..i per tant..estic en mans de la previsió del temps per nous enfonsaments.

LA JUSTÍCIA ÉS JUSTA? La persona que ha esborrat (a dies) el somriure a la meva expressió facial no es nega a col·laborar en les reparacions..sap que simplement dient que la seva companyia es farà càrrec econòmicament de tots els danys en finalitzar la seva obra, té llicència per fer-me la guitza tantes vegades com vol. No conec cap expert paleta que hagi entrat a casa meva..que em pugui justificar que el caos que tinc allà..realment era necessari perque Goliat acabi la seva Sagrada Família.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE? Em fa molt de mal començar aquesta línia argumental. Però massa persones que han conegut el meu cas..ho apunten..i quan el riu sona...aigua porta..no? Realment si jo fos un home i utilitzés altres estratègies de resolució de conflictes, estaria en una situació diferent? No penso (ni puc) canviar el meu tarannà dialogant, flexible i poc hormonat... em sap greu. I m'agradaria pensar que aquesta no és la veritable via de resoldre les coses.

UN PUNT DE LLUM. Sóc conscient del que suposen les meves paraules. I em sap molt i mooolt greu estar tan angoixada per una qüestió que bàsicament té a veure amb béns materials. La meva família té salut (tot i les preocupacions) i hauria de ser suficient. Però no puc deixar de denunciar el que no em sembla bé..sobretot quan tantes persones viuen el mateix...i sembla que es normalitzen aquest i altres tipus de violència.

CONTRA LA VIOLÈNCIA IMMOBILIÀRIA A SANT BOI DE LLOBREGAT

L’ÚLTIM CRIT DES DE SANT BOI DE LLOBREGAT

Sóc una ciutadana anònima. Doblement anònima: anònima perquè no sóc ningú important (quant a relacions econòmiques, polítiques ni institucionals) i anònima perquè tinc por a confessar la meva identitat en aquest escrit. El primer anonimat no m’ha preocupat mai massa, el segon i més recent em fa perdre el son.

Visc intranquil•la i amb por. Mai abans havia viscut així i ara em poso a la pell de moltes persones i col•lectius que abans volia entendre i solidaritzar-me des d’un intent de comprensió distant i còmode (violència de gènere, algunes minories immigrades, ...).

Escric per comunicar la meva veu. Desitjo que quedi constància encara que sigui des de la clandestinitat i seguretat que em dóna l’anonimat. És una història de complexitats que intentaré resumir el més coherentment possible.

Urbanisme i poder. En adquirir un habitatge a la vila de Sant Boi de Llobregat vaig iniciar una guerra, sense saber-ho, contra tot un sistema carregat de lògiques d’economicismes, de burocràcies inesgotables, i d’incertes dinàmiques de poder.
La participació ciutadana és possible? Quan una ciutadana s’adona que al casc antic de Sant Boi de Llobregat (al costat de on viu) s’està construint una obra nova irrespectuosa amb les normatives i lleis vigents (en més d’una, de dues i de tres...) és lògic pensar que preguntant al seu Ajuntament (sense cap mena de denúncia ni acte jurídic de cap mena) està participant dels drets i deures ciutadans. Doncs potser s’equivoca.

Les institucions i les solucions. Davant d’aquesta irregularitat l’Ajuntament de Sant Boi roman en silenci formal. La Generalitat de Catalunya acaba el seu servei comunicant que la única cosa que pot fer és animar a l’ajuntament de Sant Boi que doni resposta a una de les seves ciutadanes. Silenci. Quatre anys de silenci. Síndic de Greuges recull la demanda i torna a animar a l’Ajuntament a que doni una resposta. Evidentment, la resposta no arriba formalment. Informalment, tots els tècnics i tècniques amb qui he parlat (a excepció dels d’urbanisme de l’ajuntament, és clar) admeten que l’obra faraònica està molt lluny de seguir qualsevol normativa urbanística de la zona on s’ubica.

Els danys materials i la por. Considero que amb totes aquestes accions (no jurídiques, sinó de demanda d’informació) ja he actuat de forma coherent amb els meus valors democràtics i de justícia social. Abandono. Passen anys, fins que rebo amenaces del propietari de les irregularitats. Aquí canvia el camí: des de la participació a la por. Les possibles molèsties que una obra desmesurada podien tenir sobre la meva propietat i que porten més de quatre anys de danys reparables i de fet, reparats amb els meus escassos recursos, ara són accions directes (no tinc clar si també són intencionades...prefereixo pensar que no ho són). El darrer forat de dimensions d’una tele ha estat a la meva habitació. La runa ha caigut salvatgement prop d’un llit en el que jo no hi dormia en aquells moments (mai hagués dit que treballar tant, fos una avantatge per la meva integritat física). Tinc por. M’ofego en arribar a casa tan tard i veure que algunes amenaces coincideixen amb la realitat. Més por i menys oxigen. Truco a la mare. Fatal: ara por i culpabilitat de fer patir, però més aire.

La justícia i el poder. La meva mare, les infusions i algun cigarret em convencen, en plena nit, a fer una visita a una nova institució a Sant Boi (els mossos d’esquadra). Després d’una atenció més que bona, carregada de paciència, psicologia i assessorament de tot tipus, decideixo accedir a fer una denúncia. La primera a la meva vida, estic morta de por. Sóc lluitadora així que després d’uns dies supero pors i visito a una advocada gratuïta a Can Jordana. M’atén amb molta professionalitat i rigor. Segueixo els seus consells i vaig a jutjats per preguntar en quina situació està la meva denúncia. Està arxivada. Procediment habitual en aquests casos, em diuen. Però m’informen que puc fer una altra modalitat de denúncia més eficaç (o sigui que el seu destí serà alguna cosa més que un arxiu) però que necessito un advocat i un procurador que em representin. Un advocat que no puc pagar. Tinc una feina (per pagar una hipoteca la necessito, per viure potser no caldria treballar tant). Aquesta feina em dóna un sou (suficientment gran com per no tenir accés a la justícia gratuïta, però suficientment petit per pagar la hipoteca i poca cosa més).

Una formiga perduda, sola i insignificant. Formiga perquè passo més hores treballant que gaudint. Perduda perquè crec que ja he trucat a totes les portes que conec i he anat coneixent, i segueixo angoixada i amb sensació d’estar en un laberint sense sortida. Sola perquè tot i el suport familiar i d’amics i amigues, visc sola i amb la certesa que aquest no serà el darrer forat ni la darrera pluja de runa i amenaces. Insignificant perquè tinc la certesa que no puc fer res, ni podré fer res quan em trenquin la façana que es veu que molesta, o el meu accés a aigua i llum que sembla que també són molests, o em torni a amenaçar perquè jo també dec ser molesta, o no sé què més em pot passar (ni ho vull saber, la veritat).

David i Goliat. Vull marxar i conseqüentment, vendre (perquè si marxo no puc pagar-me un altre lloc per viure si no venc, el lloguer no és econòmic tampoc). Sé que no ho puc fer ara, tal com està la meva llar. He d’afrontar que la meva assegurança de llar no pot tramitar una denúncia de danys al propietari causant, ja que aquest afirma que es farà càrrec de reparar. Tot i que a mi, em verbalitza que no ho pensa fer i així és. He ampliat la meva hipoteca una vegada ja, per reparar altres danys anteriors fruit del mateix fenomen. Ja no puc tornar-ho a fer. Visc amb forats, humitats i una llar que poc a poc empitjora. La persona que m’amenaça és poderosa (en relacions econòmiques, polítiques i socials)... què puc fer jo davant d’aquesta asimetria? Les llegendes acaben bé, però la vida real no entén de llegendes.

Necessito ajuda. Si et passa alguna cosa similar, si estàs familiaritzat/da amb aquesta mena de laberints jurídics, si tens una lluita similar a la meva, si et sents formiga com jo, si coneixes noves portes a les que puc trucar i demanar ajuda, o simplement em vols enviar un missatge d’ànims (que els necessito i molt) us deixo un email també anònim en el que podeu contactar amb mi (ultimcrit@gmail.com). Potser la ciutadania anònima i sense poder tenim la solució a aquestes dinàmiques que semblen de ciència ficció però són reals quan succeeixen a la pròpia pell.